Sara Romero Orts ||
El passat divendres 13 de desembre em dirigia per primera vegada a Sant Cugat del Vallès. Al mateix temps que al recinte ferial d’IFEMA de Madrid es clausurava la Cumbre del Clima (o #COP25), motiu pel qual els mitjans i les xarxes ens havien bombardejat durant les darreres setmanes, a nosaltres se’ns convidava a la inauguració de l’exposició Polítiques del sòl comissariada per Christian Alonso, després d’haver estat seleccionat dins de la convocatòria de projectes curatorials del Centre d’Art Maristany d’aquesta localitat. La sala quadrangular, no particularment enorme però absolutament suficient per la seva finalitat, estava gairebé atapeïda de persones escoltant al comissari, així com a algunes de les artistes que hi estaven presents, explicant la exhibició amb la il·lusió d’encetar un nou projecte que, en aquest cas, comprèn problemàtiques com la sostenibilitat, l’espai urbà i la bioètica, tan presents en el mainstream actual com en la narrativa inter-personal de les converses quotidianes.
A partir d’una discursiva referenciada en el territori propi de Sant Cugat, del seu entorn i del seu ecosistema, Christian Alonso ens proposa un recorregut entorn a les problemàtiques actuals lligades al territori, a la seva mercantilització i a la seva relació amb les persones que l’habiten i que contínuament el confeccionen; evidencia d’això esdevé el projecte d’Eduardo Ruiz ERE (Espais de Regulació Especial). A partir dels preceptes teòrics desenvolupats per Alonso, Ruiz utilitza l’art per reflexionar entorn el neoextractivisme actual, entès com un procés d’extracció mediambiental, cultural i social. Parteix del forat de Can Fatjó dels Aurons: una antiga argilera explotada que, gràcies a l’acció de les veïnes, no es va transformar en un abocador de residus. L’exposició, argumentada sota el prisma de l’ecologia i del bioart, segueix la mateixa narrativa proposada a l’exhibició Recomposicions maquíniques (Can Felipa, 2017) -organitzada pel mateix curador-, segons la qual la crisi climàtica i mediambiental actual està estrictament relacionada amb una crisi social i humanitària marcada per les desigualtats, l’individualisme, el control i el capitalisme avançat. A Sant Cugat, segueix la mateixa línia discursiva amb propostes com el Jardí d’exòtiques invasores de Vicky Benítez -i el seu diàleg entre plantes al·lòctones prohibides i la seva amplària amb allò social-, ja utilitzada en la mostra precedent, o la innovadora proposta Drets Minerals, Thai i Buchkogel -qüestionant les dinàmiques de planificació urbana, la propietat d’explotació i la memòria d’espais oblidats- de la ja reconeguda Lara Almarcegui. Alonso ens fa reflexionar de quina manera repensem l’art en relació a aquestes polítiques socio-econòmiques conscientment nocives pel nostre entorn i per les nostres vides.
Aquesta relació entre crisi climàtica, crisi de les relacions socials i art és un constant en les investigacions i propostes del curador que, en aquest cas, articula a partir de la idea de sòl i de les polítiques urbanes, en una ciutat directament marcada per l’especulació, per l’increment del preu dels lloguers i dels habitatges, així com per la manca de terreny edificable. Les obres presentades, directament relacionades amb la problemàtica, han estat constituïdes dins d’un espai de denúncia i reflexió, però també lúdic i dinàmic. Alhora que el gasoducte inflable de Kevin Buckland de la Plataforma Resposta al Midcat, així com tota la documentació que l’acompanya, es presenta com una mostra de la importància de la creació artística dins de l’activisme, Helen Torres (Exercici de fabulació especulativa #Sant Cugat del Vallès) proposa un joc entre el personatge Welqui i les observadores de l’obra, les quals ens transformem en subjectes creadores per repensar les nostres utopies, la nostra realitat i les nostres accions dins d’aquesta.
Inevitablement, davant la creixent manca de confiances en el món institucional de l’art que hem experimentat progressivament durant aquests últims decennis, Polítiques del sòl ens proposa un joc col·lectiu i participatiu, una deriva i, amb això, diverses reflexions entorn els ecosistemes i les estructures socials que compartim. Ens trobem doncs davant un exemple de la força d’acció que poden tenir els centres d’art que fugen de la rigidesa d’institucions majors i que ens proposen un diàleg proper i directe per repensar d’una manera efectiva totes aquestes qüestions ètiques i mediambientals, però també comunitàries. Aquesta exhibició em fa pensar, com diria Foucault, a una heterotopia, és a dir, la possibilitat de crear móns dins d’altres móns. Espais -mentals o físics- que funcionen independentment a les estructures institucionals política i socialment establertes. Politiques del sòl és un punt d’inflexió individual o col·lectiu, pot ser un punt de partida, que estableix relacions i connexions entre les vides humanes i no-humanes i entre les problemàtiques que les amenacen. És un joc que oscil·la entre les relacions ètiques, estètiques i polítiques, i el fet d’habitar com hàbit constant.
Una exhibició present al Centre d’Art Maristany fins el 03 de març de 2020 i, en definitiva, un exemple de com emprar l’art per descolonitzar els nostres imaginaris i transformar-los en reflexions i accions. Un desviament o standby, si em permeteu, segurament més eficient, crític i personal que allò que estava passant a Madrid el mateix dia de la seva inauguració.
Per consultar el dossier de premsa, full de sala, i tota aquella documentació textual i gràfica que s’ha anat generant, cliqueu aquí
Sara Romero Orts (Muro d’Alcoi -Alacant, 1998) va estudiar Història de l’art i Llengües clàssiques a la Universitat de Tolosa, a França. Actualment viu, treballa i descobreix Barcelona, i al mateix temps realitza el Màster d’Estudis Avançats en Història de l’art a la UB. Li preocupa la realitat i les problemàtiques del món on vivim i com tot el que en deriva ho podem experimentar a través de la pràctica artística i els seus mons.