Te sentit la crítica d´art avui?

Jo diria que la critica d´art des de que l´art va deixar de ser un ens ontològic on només comptava el “discurs de la creació” no ha deixat de tenir un destacat protagonisme especialment en l´art de les últimes dècades on semblava que una altre figura li estigués trepitjant els talons: la del curador. Curador i crític han mantingut una mena de pugilat de protagonisme, i en molts casos s´ha donat per sentat que el guanyador era el curador, però el treball de mediació, el que fa possible la corretja de transmissió entre una exposició i el públic és finalment el crític i la seva escriptura.

S´ha convertit el crític en artista i l´artista en crític?

Si, se n´ha parlat molt d´aquest maridatge entre artista-crític-artista. Crec però, como fa una anys es va manifestar el crític i curador José Luis Brea, per tal de que crític i artista es converteixin en un mateix personatge haurien de compartir els coneixements i les competències necessaris per tal d´abordar els processos de transferència del imaginari. I no sempre és fàcil. Es interessant fer notar que ja Oscar Wilde en un assaig de 1891 va plantejar aquesta doble qüestió: la del crític com artista i la de l´artista com a crític, alimentant un vell dit de que el crític seria una mena d artista frustrat. Però creiem que en una situació com l´actual marcada pels diàlegs rizomàtic entre els sabers, no ens hauríem d’estranyar veure bescanvis de rols tot sovint.

Quin es el meu museu preferit? En quin no hi entra mai?

Potser soc una mica nostàlgica i recordo antics viatges a París cap els anys setanta: I en aquests viatges mai faltava la visita al Pompidou . Allà vaig veure exposicions de primera, d´aquestes que els actuals pressupostos no permeten fer, com aquells diàlegs entre París i d´altres ciutats en el context de les avantguardes. Sempre busco alguna excusa per anar a París i dedicar, al menys, una jornada, a pujar i baixar escales, veure les seves exposicions i entrar a la Bibliotheque Kandinsky.

En quin museu no hi entro mai?

Difícil pregunta, però pensant una mica arribo a la conclusió que el museu que m´agrada menys dels que he visitat és, i això pot semblar una paradoxa, ja que és un dels mes visitats de Catalunya, es el Museu Dalí de Figueres.

Tàpies té un successor?

Bona pregunta, que sempre plantejo als meus alumnes. I no sempre troben saben la resposta. Qui vé després de Tàpies?.. Però per mi està clar, quines són les generacions post-Tàpies, a les que jo em dedico en els meus llibres i estudis. No voldria però personalitzar-lo en un sol nom, però si parlaria d´artistes com Muntadas, Miralda, Francesc Torres.. i això només seria l´inici.

L´art català ha viscut massa dels grans noms?

Si, està clar. El triunvirat Miro-Dalí –Tàpies , per parlar d´artistes de la segona meitat del segle XX, ha estat massa impositiu i no únicament en els discursos museístics, sinó a nivell de mercat.

Per quins artistes aposta?

Jo començo per la generació post-Tàpies. I d´aquesta generació Muntadas i Francesc Torres em semblen dos artistes molt emblemàtics, amb una àmplia incidència des del conceptual dels anys setanta fins el moment actual de la globalització.

Realment interessa l´art al públic català?

No voldria ser molt pessimista en aquest sentir, encara que els que visiten els museus son bàsicament públic estranger. Però es cert que les joves generacions estan dia a dia desafiant aquesta aparent desídia i han creat una vertadera xarxa d´espais i propostes alternatives.

Som un poble artísticament madur?

Si i no. Per això, i més enllà d´aquesta crisis tan llarga que ens afecta a tots, els directius de museus i responsables de institucions museístiques haurien de elaborar tot un pla estratègic per tal de potenciar aquesta buscada maduresa.

Els polítics es creuen l´art català?

Aquí sí que seré més clara: decididament no.

Por Montse Frisach

Foto: Anna Maria Guasch. Oriol Duran.

Publicación original: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1031219-miro-dali-i-tapies-s-han-imposat-massa.html